Abriéndose los ojos, las orejas...

CCG 2012: Jardi tancat. Nacho Duato

Extracto de Aínda, producción del 2012 del Centro Coreográfico Galego
berlioz silvia

Y el tiempo, sobre el ritmo endecasílabo,
circula y da vueltas pronunciadas;

está muriendo un dios, y hay que cantar
aquellos cantos fúnebres festivos,
tañendo como antes, celebrando,
bailando viejas danzas, renovando,
las notas en la música en las cuerdas,
la lira y el cantar y nuevos pasos
con danza y con música concordes;

cantar como después, seguir cantando,
como quien oye pájaros reloj,
los pájaros de luz que van rompiendo
tal como rompe el alba cada día
cuando abres la ventana del jardín
para inspirar el aire y el perfume
que embriaga los sentidos y la mente;

y cruzas agujeros negros, puertas,
oscuras, más oscuras del cerebro,
los huecos condensados, conectados,
creciendo en espiral, y revolviendo
la sopa en la marmita a fuego lento,
olores y sabores que a consciencia
tú miras, oyes, sueñas, comes, bebes;

sigue amanecïendo, sigue, sigue,
porque suena el canto de los trinos,
para que suene el canto en tus vocales,
poética en espacios en instantes
nombrados, recorridos y sellados,
espacios de presente con pasado,
los mismos con futuro y sin futuro...

Batec d'ales negres

...revincla per les roques sa poderosa rel...

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font l'immensa mar.


Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.


Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.


Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.


Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.


Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida, oh noble sort!


Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i LLobera

La màgia musical de tota terra

Qui fos vent de nit!