¡Belleza a ojos vista!

¡El Cabo de Creus recobra su virginidad!

Com Cadaqués no hi ha res!

Siempre, la ciudad de la luz

El Museu de la informàtica de París

Situat al capdamunt de l'Arc de la Défense, probablement és un dels museus menys coneguts de la ciutat del Sena

Per Guillem Alsina González, a 22 de juliol de 2010

Una vitrina amb ordinadors. Foto: Guillem Alsina

La capital de França té molts atractius turístics ben coneguts arreu del món: la Torre Eiffel, l’Arc De Triomf, els seus boulevars, les passejades en Bateau Mouche… però per als més tecnòlegs n’hi ha un d’afegit: el musée de la informatique que es troba al capdamunt de l’Arc de la Défense, el barri modern que ha estat definit com el Manhattan de París.

L'espai de la Défense, amb l'arc a mà esquerra. Foto: Guillem Alsina

El vaig descobrir per casualitat en el meu primer viatge a la ciutat de la llum, l’agost del 2009. Jo voltava distret per La Défense un dia ennuvolat, i com suposo que fan tots els turistes novells, vaig voler contemplar la vista des de l’Arc de la Défense. Simplement impressionant, amb l’Avinguda Foch al meu davant i l’Arc de Triomf al capdamunt… però aquesta generosa visió aviat va quedar eclipsada al meu imaginari per un pòster del museu de la informàtica que es trobava al capdamunt d’aquella estructura en forma de cub gegantí.

L'ordinador Cray en exposició. Foto: Guillem Alsina

No ho vaig dubtar ni un segon, hi havia de pujar, allò havia estat una senyal del destí. I, la veritat, és que en la seva majoria no em va decebre, malgrat que el vaig trobar incomplet.

El museu es centra bàsicament en la història de la microinformàtica dels anys 80 i principis dels 90, amb màquines que tots els qui vam viure aquella època recordem amb molta estima, i com són ara els Sinclair Spectrum, Commodore Amiga o VIC20, Amstrad,…

La resta de peces que hi podem trobar apunta més cap a la informàtica professional i corporativa que a la de lleure, mostrant per exemple diversos servidors antics i grans mainframes, malgrat que també podem veure la reconstrucció de com havia estat el dormitori d’un jove aficionat a la informàtica de principis dels anys 80, amb un enorme mòdem dels que s’ajustaven a un telèfons de tons dels d’abans. Sense cap mena de dubte, una delícia per als sentits ;-)

El programari també té el seu espai amb una petita vitrina on hi consten les caixes d’alguns paquets informàtics molt importants d’una o altra manera al llarg de la breu però intensa història d’aquesta disciplina: diverses versions del Windows quan encara era tan sols un entorn gràfic per al DOS, OS/2 Warp, Lotus 1-2-3, dBase,… noms mítics, sense cap mena de dubte. I el que em va agradar molt és que, al costat d’aquesta mateixa secció, hi havia una placa recordant l’important paper que han jugat els programadors.

Durant la meva visita al museu vaig poder gaudir d’una exposició temporal que repassava la història dels ordinadors d’Apple i el seu disseny, amb veritables joies com l’Apple del vintè aniversari o el Mac Cube. Els portàtils de la poma mossegada hi estaven representats, donant una visió de com ha anat evolucionant el disseny d’aquestes peces (del qual la companyia de Cupertino sempre n’ha estat capdavantera) al llarg d’aquests darrers anys. I també hi podíeu trobar màquines que havien forjat una història paral·lela però vinculada amb la de la poma mossegada, com el NeXT Cube o un ordinador de Be Inc.

Portàtils Mac a l'exposició temporal. Foto: Guillem Alsina

Una de les peces d’exposició que més em van cridar l’atenció fou un superordinador Cray… superordinador fa unes dècades (concretament, del 1982), perquè ara qualsevol màquina que tingueu al davant pot superar-lo en potència de càlcul. La seva forma, de cilindre amb una base al voltant en la que -si no vaig errat- hom s’hi podia seure a esperar o contemplar el centre de càlcul, són llegendàries; al film Sneakers (aquí subtitulat com Los Fisgones), el protagonista Robert Redford seu, si no vaig malfixat, en una d’aquestes màquines amb el seu antagonista, un sempre genial Ben Kingsley, mentre ambdós -antics amics aviat reconvertits en enemics acèrrims- mantenen una conversa tot recordant vells temps.

Ambdós personatges d’aquesta pel·lícula del 1992 representen informàtics a qui els ordinadors apassionen. Com a mi i a ells, si a vosaltres també us agraden i -no ens enganyem- ja teniu una certa edat (passeu de la trentena), no us podeu perdre aquest museu si aneu a París, un dels grans desconeguts de la capital francesa.

¡Dale que dale!

La fuerza de la delicadeza

Manifestació pels carrers d'Internet

janquim

Els manifestants creen un arxiu històric a internet amb textos i imatges de la manifestació

Galeries de fotos i vídeos apleguen documents que els assistents envien a llocs diversos. I aquesta és només una primera mirada d'urgència. Durant els pròxims dies serà possible establir amb més fiabilitat què s'ha aplegat a les galeries diferents que els usuaris fan servir però ja hi ha els primers vídeos penjats i centenars de fotografies.

El futuro que no es lo que era

Juan Freire:

Escenarios de un futuro postdigital

Las "nuevas tecnologías" han dejado hace tiempo de ser nuevas. El presente es digital y del paradigma tecnológico hemos pasado al dominado por la cultura digital. En esta evolución hemos transitado desde una visión tecno-céntrica de la innovación y la evolución de nuestras sociedades a un enfoque social y cultural. Lo digital ya es ubicuo y está acabando por disolverse en nuestros espacios físicos y en nuestro cuerpo y, especialmente, en nuestras prácticas cotidianas. Por tanto deberíamos empezar a pensar en nuestro futuro postdigital, cada vez más presente, el que se abre cuando abandonamos la obsesión y fascinación por la tecnología y empezamos a vivir en un mundo completamente transformado por sus consecuencias.

Una tecnología es realmente relevante cuando los usuarios se apropian de ella para darle nuevos usos, muchas veces inesperados. El caso de la telefonía móvil en Africa, donde existen prácticas y algunos servicios más avanzados que en los países desarrollados a pesar de que la tecnología es mucho más limitada, muestra ese patrón.

Los escenarios de futuro se pueden definir a partir de la interacción de factores clave que podrían evolucionar hacia estados alternativos. En mi opinión existen 4 factores relevantes que condicionarán el futuro:

- el desarrollo de competencias digitales (comunicativas, sociales y tecnológicas) por parte de la población que les permita apropiarse de la tecnología;

- el debate entre control y autonomía que caracteriza la cultura digital. Por ejemplo surgen plataformas ciudadanas emergentes de respuesta rápida y eficaz a catástrofes o para el activismo político pero al tiempo son cada vez más frecuentes los casos de estricto control gubernamental que utilizan la tecnología para la vigilancia permanente y ubícua o para la censura y vigilancia de activistas;

- el desarrollo y éxito de sistemas abiertos tanto en el diseño de las propias tecnologías (hardware y software) como en forma de plataformas de innovación abierta, desde las comunidades de software libre a la Wikipedia o la Apple Store para aplicaciones móviles (un caso de ecosistema de innovación abierto asentado sobre una tecnología cerrada). Al depender buena parte de estas plataformas de corporaciones resurge constantemente el conflicto entre control y autonomía;

- el futuro de la propiedad intelectual que dependerá de la resolución del enfrentamiento entre los sistemas cerrados (basados en sistemas de copyright y patentes) que forman la esencia del modelo de negocio de las industrias del copyright (muchas veces definidas como industrias culturales) y los sistemas abiertos (basados en licencias libres como Creative Commons o el copyleft).

En cualquiera de estos futuros posibles parece clara la importancia creciente de dos procesos:

- Estamos entrando en una era de los datos caracterizada por grandes bases de información disponibles en plataformas abiertas (un buen ejemplo es data.gov), y herramientas de visualización que permiten realizar una minería visual e interactiva de la información.

- Los nuevos ecosistemas de innovación surgen de la combinación de redes abiertas que se organizan de modo flexible y rápido a partir de proyectos, de prácticas de DIY, y de espacios institucionales o auto-organizados para la colaboración, como algunos medialabs o centros sociales, que facilitan la organización y desarrollo de proyectos por comunidades de interés. Esta nueva realidad es recogida de modo imperfecto (o simplemente está ausente) de los instrumentos de monitorización de la innovación habituales y por tanto es, hasta el momento, opaca para buena parte de las políticas públicas.

La utopía es hacer ¡lo posible!

Entrevista a ATTAC en CNN+ from AttacTV on Vimeo.