Un conte a una Sirena de la Sal...

La sirena de sal

Al mar és de nit. Al cel llueix la lluna plena. Al pescador sempre li ha agradat fer un passeig per la platja a aquesta hora: li agrada mirar l'anar i venir de les onades, sentir la brisa del mar a la cara, respirar l’olor de la sal, arrossegar els seus peus nus per sobre de la sorra mullada...

De sobte, troba a terra un rastre blanc, granulat, brillant, que marca un camí desconegut. La seva curiositat el porta cap una pila amuntegada d’algues i petxines, caragols i caragolines, amb pedres de sal al voltant.

Ell hi acosta les seves mans i comença a enretirar a poc a poc aquest tresor de joies marines. Quina no serà la seva sorpresa quan, a sota, descobreix una cara adormida! És una dona bellíssima, de pell molt blanca, de cabells molt negres...! Amb molta cura, acaba de treure del tot aquell llençol de fils de mar que la tapen. És una sirena, una sirena de sal!

L'home, a sobre d'una de les pedres, també troba un cristall de sal en forma de llàgrima. Trasbalsat, el seu cap s'omple de preguntes: Qui és? D'on ve? Com és que ha arribat aquí? S’ha perdut? S’ha ofegat? En sortir de l'aigua s'haurà assegut a una roca i haurà teixit el seu llençol? Haurà mirat la lluna abans de dormir?...

Llavors, una cosa extraordinària crida la seva atenció: un raig de llum de lluna toca a terra a la vora del mar i tot seguit creix en forma de ventall de colors. L’home s’hi apropa i veu un vidre de sal blanca que sembla un estel escapçat. Sense pensar-s’ho gaire, recull aquell estrany estel, l'estreny entre les seves mans ben apressat i pensa en portar-li a la sirena adormida.

Però just abans de girar-se cap on dorm la sirena, sent una veu que canta una dolça cançó:

lisi mol, nu nul se,

lini son, nu nul se,

lili sol, nu nul se,

liri som,

si nul mar...

L'home, surt corrents cap a l'onada del mar que s'emporta ja la sirena. Ja no hi és a temps: aquella estàtua blanca, bellíssima, s'allunya mar enllà.

Ell llença el vidre blanc al mar. Llavors de lluny, arriba el so de la cançó i, del peu d’aquella figura dreta neix un fil de sal, que forma un camí fins a la vora del mar. Ressona la cançó, brillen els fils de sal, mar endins s’allunya la sirena. L’home és a punt d'avançar un peu sobre el camí de sal i seguir-la...

De cop el camí esclata en mil cristalls fins i blancs! La veu s'apaga al mar i la lluna s'amaga al cel. Les onades es caragolen i tornen el vidre de sal a la vora.

Amb posat solemne i seriós, però amb un mig somriure que esbossa un pensament secret, l'home, amb molta cura, es dedica a endreçar el llit de la sirena de sal.

“Per si vol tornar la sirena algun dia --pensa--. Que torni sempre que vulgui!”

enricbatiste