la situació d'amenaça existencial viscuda
pels emigrants al segle XX i que alhora adreça al futur
una crida a la tolerància i a la comprensió
per damunt de les fronteres.
Partimos siempre de algún punto, de algún espacio, desde el que nos lanzamos a vivir. Se trata de un acto iniciático más o menos consciente, un ejercicio de voluntad, de decisión, de reafirmación de las ganas de reemprender la vida...
Per Rosa Mateu - 18/05/2009
Guió i direcció: Carol López.
Repartiment: Maria Lanau (Inés, germana gran), Marta Domingo (Irene, germana mitjana) Aina Clotet (Ivonne, germana petita), Amparo Fernández (Isabel, mare), Marcel Borràs (Igor, fill germana mitjana), Paul Berrondo (Àlex, nòvio germana mitjana).
Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas.
Vestuari: Myriam Ibáñez.
Il·luminació: Raimon Rius i Xavi Clot.
So: Damien Bazin.
Durada: 100 minuts.
Les germanes de Carol López són tres com les de Txèkhov i les de Woody Allen (Hanna y sus hermanas, de la que imita el cartell com a homenatge). Si la podem relacionar amb totes dues obres per la temàtica: relacions familiars, personatges a la recerca de la felicitat, les diferents actituds davant la vida..., és evident que el llenguatge l’acosta plenament a la segona, no tant a Woody Allen en particular, encara que també, sinó al cinema en general.
La mort del pare serveix d’excusa per reunir la família i perquè aparegui allò que, en circumstàncies diguem-ne normals, es manté latent. La hipocresia i l’aparença de felicitat es trenca davant de les decisions que cal prendre: què fem amb la mare? I de la convivència dins la mateixa casa. Estructurada en dos actes, però presentat com un continu, sense descans, l’obra ens situa primer en el dia de l’enterrament i el dia de la mort del pare (en un flash-back que l’espectador ha de reconstruir) i després, un any després de la seva mort.
Les tres germanes representen tres estereotips d’actituds davant la vida ben diferenciats: la Inés, la gran, la casada, que vol controlar sempre les situacions i que quan no ho aconsegueix reacciona amb un atac d’histèria; la Irene, la que fins ara no ha tingut sort amb els homes, però la més equilibrada; i la Ivonne, la petita, i com a tal, la que encara busca el seu lloc i, per tant, està en la fase d’experimentació, llibertat absoluta i manca de responsabilitats. Al voltant d’aquests personatges centrals hi trobem: la mare i el fill i el nòvio de la Irene, que completen els conflictes i la temàtica.
Al voltant del tema central de la mort, s’hi dibuixen altres temàtiques, plenament contemporànies: l’adolescència, la depressió, l’efecte del pas del temps, l’amor i el sexe. Temes o subtemes que en cap moment es solucionen. Es presenten, en clau irònica i humorística, esperant, probablement, que l’espectador s’hi identifiqui, potser reflexioni i potser senti. Perquè el que converteix Germanes en un bon text i un bon espectacle teatral és l’habilitat en crear un nou llenguatge teatral nascut de la barreja d’elements, un nou llenguatge que ens porta per diferents emocions: el riure i el somriure, l’angoixa i el dolor i la purament estètica. Carol López pren elements del musical, de la comèdia absurda, del cinema amb recursos com la càmera lenta i de la dansa. Llenguatge audiovisual, sí, però no com el teníem concebut fins ara: simplement teatre de text més imatges, sinó un conjunt en què cap element desentona, cap element és afegit artificialment. Tot ells responen a la voluntat d’explicar una història propera i provocar emocions a l’espectador.
La escultura en la arena algunas veces
es muestra insospechada de arte efímero.
Los meteoros comunes, lluvia y viento,
y el ascenso y descenso azul del mar
depositan las obras en paisajes
dibujados de nuevo de memoria.
La arcilla permanece, es su sino,
por la temperatura y por el tiempo
se cuece para ser una pieza única,
pieza sólidamente conformada,
obra de referencia adonde al fin
desembarcar en manos artesanas.
enricbatiste
El bon temps perseguint la tempesta, a l'avinguda Gaudí de Barcelona
Va néixer el 1899 a la ciutat de Barcelona. Va iniciar els seus estudis en una escola municipal de Barcelona i va treballar al taller de l'escultor Enric Casanovas i Roy. Interessat en les arts plàstiques i l'escultura es traslladà l'any 1921 a París, on gràcies a Pablo Picasso entrà a formar part dels cercles artístics de la "ciutat de la llum".
A la dècada del 1930 retorna a Catalunya, on realitza diverses exposicions a la capital catalana. Després de la caiguda de la Segona República Espanyola i l'inici de la Guerra Civils'exilià a França, on realitzarà tota la seva obra.
L'any 1981 realitzà l'escultura anomenada L'Olivier per encàrrec de la UNESCO, que la convertí en el guardó del Premi de l'Educació per la Pau que anualment lliura aquesta organització.
DEFENSA DE LA ALEGRÍA
Mario Benedetti
Vers la fin du XIXe siècle, Étienne Lantier, manœuvre au chômage, arrive à la mine "Le Voreux", dans le nord de la France. Après la mort d'une mineuse du nom de Fleurance, il est engagé. Il est envoyé dans un petit groupe dirigé par Toussaint Maheu, qui deviendra son ami. Étienne tombe amoureux de la jeune Catherine, hélas fiancée de Chaval. Mais les conditions de travail se dégradent, une grève risque d'éclater prochainement...