Sin salvación posible

Amor universal

06 febbraio 2009, Politeama Pratese (Prato)
Concerto di Franco Battiato - Fleurs 2

Rara la vita in due fatta di lievi gesti,
e affetti di giornata, consistenti o no,
bisogna muoversi come ospiti pieni di premure,
con delicata attenzione per non disturbare..
Ed è in certi sguardi che si vede l'infinito

Stridono le auto come bisonti infuriati
le strade sono praterie, accanto a grattacieli assolati
come possiamo tenere nascosta la nostra intesa
ed è in certi sguardi che si intravede linfinito

Tutto l'universo obbedisce allamore,
come puoi tenere nascosto un amore,
ed è così che ci trattiene,
nelle sue catene,
tutto l'universo obbedisce all'amore

Come possiamo tenere nascosta la nostra intesa
ed è in certi sguardi che si nasconde l'infinito

Tutto l'universo obbedisce all'amore,
come puoi tenere nascosto un amore,
ed è così che ci trattiene,
nelle sue catene,
tutto l'universo obbedisce all'amore
..obbedisce all'amore

Somni de lluna i mar...

La sirena de sal

Al mar és de nit. Al cel llueix una lluna quasi plena. A l'home sempre li ha agradat fer un passeig per la platja a aquesta hora: li agrada mirar l'anar i venir de les onades, sentir la brisa del mar a la cara, respirar l’olor de la sal, arrossegar els seus peus nus per sobre de la sorra mullada...

De sobte, descobreix a terra un rastre de petjades blanques, granulades, brillants, que marquen un camí sobre la sorra. La curiositat el porta cap una pila amuntegada d’algues i petxines, cargols i cargolines, amb un cercle de pedres al voltant.

Ell acosta les seves mans i comnença a enretirar a poc a poc aquest aplec de joies marines. Quina no serà la seva sorpresa quan, a sota, descobreix una cara adormida! És una dona bellíssima, de pell molt blanca, de cabells molt negres i rinxolats...! Amb molta cura, acaba de treure del tot aquell llençol de tresors del mar que la tapa. És una sirena, una sirena de sal!

L'home troba també, a sobre d'una de les pedres, un cristall de sal en forma de llàgrima. Trasvalsat, entra en una mena de trànsit i el seu cap s'omple de preguntes: Qui és? D'on ve? Com és que ha arribat en aquesta platja? S’ha perdut? S’ha ofegat? En sortir de l'aigua s'haurà assegut a una roca i haurà teixit el seu llençol? Haurà mirat la lluna abans de dormir?...

Llavors, una cosa extraordinària crida la seva atenció: un raig de llum de lluna toca a terra a la vorera del mar i de seguida creix en forma de ventall de colors. L’home s’hi apropa i troba un vidre de sal blanca que sembla un estel escapçat. Sense pensar-s’ho gaire, recull aquell estrany estel, l'estreny entre les seves mans ben apressat i pensa en portar-li a la sirena adormida.

Però just abans de girar-se cap on dorm la sirena, sent una veu que entona una dolça cançó:


lisi mol, nu nul se,

lini son, nu nul se,

lili sol, nu nul se,

liri som,

si nul mar...


L'home, en un tres i no res surt corrents com un boig cap a l'onada del mar que s'emporta la sirena. Ja no és a temps: aquella estàtua blanca, bellíssima, s'allunya mar enllà.

Ell llença el vidre blanc al mar. Llavors de lluny, arriba el so de la cançó i, del peu d’aquella figura dreta neix un fil de sal, que forma un camí fins a la vorera del mar. Ressona la cançó, brilla el fil de sal, mar endins es veu la sirena dreta que s’allunya… L’home és a punt d'avançar un peu sobre el camí de sal i seguir la sirena.

De cop el camí esclata en mil cristalls fins i blancs! La veu s'apaga al mar i la lluna s'amaga al cel. Les onades es cargolen i tornen el vidre de sal a la vorera.

Amb el posat seriòs, però, paradoxalment, amb un somriure que esbossa un pensament secret, l'home, amb molta cura, es dedica a endreçar el llit de la sirena de sal.

“Per si vol tornar la sirena algun dia --pensa--. Que torni sempre que vulgui!”

enricbatiste, 2009

Divagación poética

web 2.0 en imágenes

Recrear constantment...

Tzvetan Todorov adverteix que les dificultats que sens dubte trobaran els que busquen l'"Absolut" són sorprenentment semblants als camins tortuosos pels quals tot sovint es desvien els que busquen l'amor. En clara oposició a creences esteses però errònies, l'"Absolut" , com l'amor, no espera el seu descobridor ja preparat i a punt de ser utilitzat. L'"Absolut" ha de ser creat i se li ha d'insuflar vida... i no solament en un acte únic de creació; pot existir només en un estat de creació permanent, que s'ha de recrear constanment, dia rere dia i hora rere hora. Els absoluts no es troben; es fan. Existeixen únicament en la modalitat d'en procés.

Zygmunt Bauman:

L'art de la vida. De la vida com a obra d'art,

Barcelona: Paidós, 2009, p. 91.

Absurdo y absoluto

Hay algunos que dicen
que todos los caminos conducen a Roma
y es verdad porque el mío
me lleva cada noche al hueco que te nombra.

Y le hablo y le suelto
una sonrisa, una blasfemia y dos derrotas
luego apago tus ojos
y duermo con tu nombre besando mi boca.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido.

Que el final de esta historia
enésima autobiografía de un fracaso
no te sirva de ejemplo
hay quien afirma que el amor es un milagro
que no hay mal que no cure
pero tampoco bien que le dure cien años
eso casi lo salva
lo malo son las noches que mojan mi mano.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido.

Aunque todo ya es nada
no sé por qué te escondes y huyes de mi encuentro
por saber de tu vida
no creo que vulnere ningún mandamiento
tan terrible es el odio
que ni te atreves a mostrarme tu desprecio
pero no me hagas caso...
lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido...

De la necesidad a los deseos

L'arribada de la cerca de la felicitat com a motor principal del pensament i l'acció dels homes augura per a alguns, i per a altres presagia, una veritable revolució cultural, i també social i econòmica. Culturalment, presagia, assenyala o acompanya el pas d'una rutina perpètua a una innovació constant, de la reproducció i la retenció del “que sempre ha estat” o el “que sempre vam tenir” a la creació i/o apropiació del “que mai no ha estat” o el “que mai no vam tenir”; d'“empènyer” a “estirar”, de la necessitat al desig, de la causa al propòsit. Socialment, coincideix amb el pas de les normes de la tradició a la “fusió dels sòlids i la profanació del sagrat”. Econòmicament, provoca el pas de la satisfacció de les necessitats a la producció dels desitjos. Si l' “estat de felicitat” com a motiu de pensament i acció era un factor essencialment conservador i estabilitzador, la “cerca de la felicitat” és una potent força desestabilitzadora; per a la xarxes de vincles humans i els seus escenaris socials, així com per les tasques humanes d'autoidentificació és, sens dubte, un anticongelant d'allò més efectiu. Es podria considerar perfectament com el factor psicològic primordial en el complex causal responsable del pas de la fase de modernitat “sòlida” a la “líquida”.

Zygmunt Bauman: L'art de la vida. De la vida com a obra d'art,

Barcelona: Paidós, 2009, pp. 39-40.

Gigante de rodillas

Enfundado en su traje negro, a las diez y cuatro minutos entró pausadamente en el escenario, se arrodilló y entonó su Dance me to the end of love.

Más antigua y moderna

Intentar l'impossible...

La nostra vida, tant si ho sabem com si no i tant si la notícia ens agrada com si la lamentem, és una obra d'art. Per viure la nostra vida com ho demana l'art de viure, com els artistes de qualsevol art, ens hem de plantejar reptes que (almenys en el moment d'establir-los) siguin difícils d'entrada; hem de triar objectius que estiguin (com a mínim en el moment de la seva tria) molt més enllà del nostre abast i uns nivells d'excel·lència que semblin estar de manera insistent i insultant molt per damunt de la nostra capacitat (si més no de la que ja posseïm) en tot el que fem o podem fer. Hem d'intentar l'impossible, I, sense el recolzament d'un pronòstic fiable i favorable (i ja no diguem de certeses), només podem esperar que, mitjançant un esforç llarg i esgotador, algun dia podrem arribar a assolir aquest nivells i aconseguir aquelles metes per posar-nos així a l'altura del repte plantejat.

Zigmunt Bauman: L'art de la vida. De la vida com a obra d'art, Barcelona: Paidós, 2009, p. 30.

Más humana

Los besos visuales musicados

Danza canción lorquiana

Que nada sea nada el día en curso...

...lo sciame dei tuoi pensieri...

testo di Eugenio Montale, dalla raccolta "Le occasioni", video prodotto da nuoviautori.org, regia Andrea Galli, musica Johann Sebastian Bach, fotografia Andrei Tarkovsky

La casa dei doganieri

Tu non ricordi la casa dei doganieri

sul rialzo a strapiombo sulla scogliera:

desolata t’attende dalla sera

in cui v’entrò lo sciame dei tuoi pensieri

e vi sostò irrequieto.

Libeccio sferza da anni le vecchie mura

e il suono del tuo riso non è più lieto:

la bussola va impazzita all’avventura

e il calcolo dei dadi più non torna.

Tu non ricordi; altro tempo frastorna

la tua memoria; un filo s’addipana.

Ne tengo ancora un capo; ma s’allontana

la casa e in cima al tetto la banderuola

affumicata gira senza pietà.

Ne tengo un capo; ma tu resti sola

né qui respiri nell’oscurità.

Oh l’orizzonte in fuga, dove s’accende

rara la luce della petroliera!

Il varco è qui? (Ripullula il frangente

ancora sulla balza che scoscende …)

Tu non ricordi la casa di questa

mia sera. Ed io non so chi va e chi resta.

(E. Montale)

...revincla per les roques sa poderosa rel...

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font l'immensa mar.


Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.


Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.


Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.


Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.


Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida, oh noble sort!


Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i LLobera

Colores del llanto