web 2.0 en imágenes

Recrear constantment...

Tzvetan Todorov adverteix que les dificultats que sens dubte trobaran els que busquen l'"Absolut" són sorprenentment semblants als camins tortuosos pels quals tot sovint es desvien els que busquen l'amor. En clara oposició a creences esteses però errònies, l'"Absolut" , com l'amor, no espera el seu descobridor ja preparat i a punt de ser utilitzat. L'"Absolut" ha de ser creat i se li ha d'insuflar vida... i no solament en un acte únic de creació; pot existir només en un estat de creació permanent, que s'ha de recrear constanment, dia rere dia i hora rere hora. Els absoluts no es troben; es fan. Existeixen únicament en la modalitat d'en procés.

Zygmunt Bauman:

L'art de la vida. De la vida com a obra d'art,

Barcelona: Paidós, 2009, p. 91.

Absurdo y absoluto

Hay algunos que dicen
que todos los caminos conducen a Roma
y es verdad porque el mío
me lleva cada noche al hueco que te nombra.

Y le hablo y le suelto
una sonrisa, una blasfemia y dos derrotas
luego apago tus ojos
y duermo con tu nombre besando mi boca.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido.

Que el final de esta historia
enésima autobiografía de un fracaso
no te sirva de ejemplo
hay quien afirma que el amor es un milagro
que no hay mal que no cure
pero tampoco bien que le dure cien años
eso casi lo salva
lo malo son las noches que mojan mi mano.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido.

Aunque todo ya es nada
no sé por qué te escondes y huyes de mi encuentro
por saber de tu vida
no creo que vulnere ningún mandamiento
tan terrible es el odio
que ni te atreves a mostrarme tu desprecio
pero no me hagas caso...
lo que me pasa es que este mundo no lo entiendo.

¡Ay amor mío!
qué terriblemente absurdo es estar vivo
sin el alma de tu cuerpo, sin tu latido
sin tu latido...

De la necesidad a los deseos

L'arribada de la cerca de la felicitat com a motor principal del pensament i l'acció dels homes augura per a alguns, i per a altres presagia, una veritable revolució cultural, i també social i econòmica. Culturalment, presagia, assenyala o acompanya el pas d'una rutina perpètua a una innovació constant, de la reproducció i la retenció del “que sempre ha estat” o el “que sempre vam tenir” a la creació i/o apropiació del “que mai no ha estat” o el “que mai no vam tenir”; d'“empènyer” a “estirar”, de la necessitat al desig, de la causa al propòsit. Socialment, coincideix amb el pas de les normes de la tradició a la “fusió dels sòlids i la profanació del sagrat”. Econòmicament, provoca el pas de la satisfacció de les necessitats a la producció dels desitjos. Si l' “estat de felicitat” com a motiu de pensament i acció era un factor essencialment conservador i estabilitzador, la “cerca de la felicitat” és una potent força desestabilitzadora; per a la xarxes de vincles humans i els seus escenaris socials, així com per les tasques humanes d'autoidentificació és, sens dubte, un anticongelant d'allò més efectiu. Es podria considerar perfectament com el factor psicològic primordial en el complex causal responsable del pas de la fase de modernitat “sòlida” a la “líquida”.

Zygmunt Bauman: L'art de la vida. De la vida com a obra d'art,

Barcelona: Paidós, 2009, pp. 39-40.

Gigante de rodillas

Enfundado en su traje negro, a las diez y cuatro minutos entró pausadamente en el escenario, se arrodilló y entonó su Dance me to the end of love.

Más antigua y moderna

Intentar l'impossible...

La nostra vida, tant si ho sabem com si no i tant si la notícia ens agrada com si la lamentem, és una obra d'art. Per viure la nostra vida com ho demana l'art de viure, com els artistes de qualsevol art, ens hem de plantejar reptes que (almenys en el moment d'establir-los) siguin difícils d'entrada; hem de triar objectius que estiguin (com a mínim en el moment de la seva tria) molt més enllà del nostre abast i uns nivells d'excel·lència que semblin estar de manera insistent i insultant molt per damunt de la nostra capacitat (si més no de la que ja posseïm) en tot el que fem o podem fer. Hem d'intentar l'impossible, I, sense el recolzament d'un pronòstic fiable i favorable (i ja no diguem de certeses), només podem esperar que, mitjançant un esforç llarg i esgotador, algun dia podrem arribar a assolir aquest nivells i aconseguir aquelles metes per posar-nos així a l'altura del repte plantejat.

Zigmunt Bauman: L'art de la vida. De la vida com a obra d'art, Barcelona: Paidós, 2009, p. 30.