L'home s'ha d'enriquir de totes les seves contradiccions. El pensament s'ha de fer “dialògic”, capaç de deixar fluctuar els contraris, que es completen i es combaten. És el que ja ensenyava Heràclit: “Viure de mort i9 morir de vida.” L'home no és solament homo “sapiens” (en la mesura que sap i que sap que sap), “faber” (fabricador) 0 “economicus” (calculador i mogut únicament per l'interès personal), concepcions totes elles reductores (i que contenen una valoració narcisista) que situen l'home a part i l'aïllen de tot. És també i indissolublement “demens” (en la mesura que inventa, imagina o mata) i “ludens” (es diverteix, s'exalta o es consumeix).
Es perfila un nou humanisme, que podríem qualificar de tràgic, sempre que l'entenguem en el sentit que resisteix a tota reconciliació com a tot optimisme beatífic. Un humanisme repensat o “regenerat”, que ja no és la justificació antropocèntrica d'una divinització de l'home, el qual estria destinat a conquerir la Terra (amb el programa suïcida de la modernitat: “Siguem amos i pòsseïdors de la natura”). És, en canvi, un humanisme planetari que comporta una presa de consciència de la “Terra Pàtria” com una comunitat de destí, d'origen i de perdició.
Això conduirà Edgar Morin a predicar una mena d'Evangeli de la perdició: atès que estem perduts (en l'univers gegantí) i que estem destinats al sofriment i a la mort, hem de ser germans. Una fraternitat que és molt més que una solidaritat: és la clau per al nou mil·lenni d'una veritable política de civilització.
François L'Yvonnet,
a Edgar Morin (2008): On va el món? Cap a l'abisme?, Barcelona: Columna, 2009, pp. 12-13.
No hay comentarios:
Publicar un comentario