Somni de lluna i mar...

La sirena de sal

Al mar és de nit. Al cel llueix una lluna quasi plena. A l'home sempre li ha agradat fer un passeig per la platja a aquesta hora: li agrada mirar l'anar i venir de les onades, sentir la brisa del mar a la cara, respirar l’olor de la sal, arrossegar els seus peus nus per sobre de la sorra mullada...

De sobte, descobreix a terra un rastre de petjades blanques, granulades, brillants, que marquen un camí sobre la sorra. La curiositat el porta cap una pila amuntegada d’algues i petxines, cargols i cargolines, amb un cercle de pedres al voltant.

Ell acosta les seves mans i comnença a enretirar a poc a poc aquest aplec de joies marines. Quina no serà la seva sorpresa quan, a sota, descobreix una cara adormida! És una dona bellíssima, de pell molt blanca, de cabells molt negres i rinxolats...! Amb molta cura, acaba de treure del tot aquell llençol de tresors del mar que la tapa. És una sirena, una sirena de sal!

L'home troba també, a sobre d'una de les pedres, un cristall de sal en forma de llàgrima. Trasvalsat, entra en una mena de trànsit i el seu cap s'omple de preguntes: Qui és? D'on ve? Com és que ha arribat en aquesta platja? S’ha perdut? S’ha ofegat? En sortir de l'aigua s'haurà assegut a una roca i haurà teixit el seu llençol? Haurà mirat la lluna abans de dormir?...

Llavors, una cosa extraordinària crida la seva atenció: un raig de llum de lluna toca a terra a la vorera del mar i de seguida creix en forma de ventall de colors. L’home s’hi apropa i troba un vidre de sal blanca que sembla un estel escapçat. Sense pensar-s’ho gaire, recull aquell estrany estel, l'estreny entre les seves mans ben apressat i pensa en portar-li a la sirena adormida.

Però just abans de girar-se cap on dorm la sirena, sent una veu que entona una dolça cançó:


lisi mol, nu nul se,

lini son, nu nul se,

lili sol, nu nul se,

liri som,

si nul mar...


L'home, en un tres i no res surt corrents com un boig cap a l'onada del mar que s'emporta la sirena. Ja no és a temps: aquella estàtua blanca, bellíssima, s'allunya mar enllà.

Ell llença el vidre blanc al mar. Llavors de lluny, arriba el so de la cançó i, del peu d’aquella figura dreta neix un fil de sal, que forma un camí fins a la vorera del mar. Ressona la cançó, brilla el fil de sal, mar endins es veu la sirena dreta que s’allunya… L’home és a punt d'avançar un peu sobre el camí de sal i seguir la sirena.

De cop el camí esclata en mil cristalls fins i blancs! La veu s'apaga al mar i la lluna s'amaga al cel. Les onades es cargolen i tornen el vidre de sal a la vorera.

Amb el posat seriòs, però, paradoxalment, amb un somriure que esbossa un pensament secret, l'home, amb molta cura, es dedica a endreçar el llit de la sirena de sal.

“Per si vol tornar la sirena algun dia --pensa--. Que torni sempre que vulgui!”

enricbatiste, 2009