Fin de año mirando al futuro

Blade Runner - Roy Batty

Canción de amor actual

Joaquin Sabina, Olga Román, Pancho Varona y Antonio García de Diego

Y sin embargo:

Sin más palabras...

Música en digital (en conexión, próximamente)

La meca de la música clásica se acerca de golpe a nuestras casas. Ya no hace falta trasladarse a Berlín para asistir en directo y con un sonido exquisito a los mejores conciertos sinfónicos. La Filarmónica de la capital alemana, considerada la orquesta más prestigiosa del mundo, da un paso de gigante hacia la modernidad y se coloca al frente de la nueva era. A partir del 6 de enero abre el Digital Concert Hall. "Queremos agrandar nuestra familia", asegura Simon Rattle, director titular de la Filármónica.

[...]

El Digital Concert Hall es un portal situado dentro de la página web de la Filarmónica (www.berliner-philharmoniker.de). En éste, la orquesta ofrecerá sus conciertos en directo, grabaciones de archivo y las experiencias educativas que lleva a cabo en suburbios y colegios e institutos de la ciudad. Con un correo electrónico, una clave, algunos datos personales y una tarjeta de crédito, cualquier melómano puede engancharse en directo, desde cualquier parte del mundo, a una de las grandes citas sinfónicas de la Philarmonie, como se denomina la sede de la orquesta. Un sonido de máxima calidad y una transmisión detallada con cinco cámaras en la sala asegurarán un espectáculo único. Las facilidades van a funcionar desde el primer día. Además de las tarifas por cada concierto, hay abonos disponibles. En la temporada 2008-2009 se pueden adquirir 15 espectáculos por 89 euros que ofrecen lo programado entre el 6 de enero y el 1 de julio. Para 2009-2010 el abono sube a 149 euros, aunque el número de conciertos no está cerrado. Cada entrada contempla la posibilidad de ver la retransmisión durante 48 horas por tres euros más.

[...]

La era digital corre para todos como un galgo. En el mundo de los melómanos ha llegado un poco más a rebufo, pero no ha tardado en implantarse. Las tiendas virtuales han empezado a funcionar. Las óperas pueden disfrutarse ya en los cines a precios populares y también en directo. Pero esta apuesta de la Filarmónica de Berlín abre otras posibilidades tan novedosas como impactantes: conciertos casi a la carta, con sonidos impecables que uno puede disfrutar cómodamente desde su sofá.

No podía ser otra institución la que se situara en cabeza. "Tenemos que colocarnos en la cresta de la ola", asegura Rattle. "La gente espera que le ofrezcas estas cosas como el agua". El músico británico está demostrando saber estar a la altura de los nuevos tiempos con iniciativas así. Si Herbert von Karajan aprovechó el esplendor de la era discográfica dentro de la misma institución y colocó a la Filarmónica de Berlín en la vanguardia de aquel tiempo ya pasado, Rattle la ha aupado hacia la era tecnológica y digital cuando la música se veía más amenazada que nunca por ausencia de nuevos públicos.

Los responsables de la institución esperan una respuesta masiva ante el Digital Concert Hall. Han trabajado a fondo y concienzudamente en tres aspectos. En primer lugar, la búsqueda del mejor sonido posible y personalizado para cada equipo que reciba la señal. La mejor imagen con cámaras de alta definición dentro de la sala, que estarán situadas en lugares estratégicos para no estorbar a los asistentes en el auditorio berlinés. Por último, han elaborado un archivo respetable para atraer la demanda desde el principio con 16 conciertos disponibles, que han sido grabados previamente con la mejor tecnología. La gran música entra en casa de la mano de la mejor orquesta.

Más información:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Filarmonica/Berlin/casa/elpepicul/20081229elpepicul_2/Tes

Gráciles palomas con música de fondo

Guajira, en Flamenco, de Carlos SAURA:

Merche Esmeralda y su Grupo de Baile.
Al cante, Pepe de Lucía.

Lenguajes para vivir

"Desde siempre la Humanidad vive rodeada de sonidos y el canto, tan próximo al cuerpo humano, es fiel vehículo tanto de sus expresiones de júbilo como de las de dolor."

Pere Ros

Intérprete y profesor de viola de gamba y musicólogo

Hay momentos en que la emoción nos embarga y no podemos o no sabemos expresar lo que sentimos con nuestros lenguajes habituales; ahí están entonces los lenguajes de las artes y los rituales, para acompañar y dignificar nuestra humanidad, y ponernos y poner las cosas a la altura de nuestros sueños y a la altura de las circunstancias...

Sinfonía completa del número del día

Mozart Symphony no. 25 k. 183
Wiener Philharmoniker - Karl Bohm
I. Allegro con brio:

http://www.youtube.com/watch?v=2VD1SqWQXrE&feature=related


Mozart Symphony no. 25 k. 183

Wiener Philharmoniker - Karl Bohm

II. Andante:

http://www.youtube.com/watch?v=6oevJmNqdO0&feature=related




Mozart Symphony no. 25 k. 183

Wiener Philharmoniker - Karl Bohm

III. Menuetto:

http://www.youtube.com/watch?v=n9njKAHIy-4&feature=related



Mozart Symphony no. 25 k. 183

Wiener Philharmoniker - Karl Bohm

IV. Allegro:

http://www.youtube.com/watch?v=1pSggQoAt5I&feature=related

Mi papaíto querido x 2

The Berlin Concert - Live from the Waldbühne
Anna Netrebko
http://www.youtube.com/watch?v=PTltPfALLL8&feature=related


Anna Netrebko:
http://www.youtube.com/watch?v=eWr-TCiQAks&feature=related

O mio babbino caro

From Wikipedia, the free encyclopedia

O mio babbino caro (Oh my dear papa) is an aria from the opera Gianni Schicchi (1918) by Giacomo Puccini (music) and Giovacchino Forzano (libretto). It is sung by Lauretta after tensions between Schicchi and his prospective in-laws have reached a breaking point that threatens to separate her from Rinuccio, the boy she loves. It provides a contrasting interlude expressing lyrical simplicity and single-hearted love in the atmosphere of hypocrisy, jealousy, double-dealing and feuding in medieval Florence of Puccini's only comedy, and it provides the only set-piece in the through-composed conversational musical give-and-take.

Among the more famous sopranos who have performed this aria are Frances Alda, Maria Callas, Victoria de los Angeles, Montserrat Caballé, Joan Hammond, Anna Netrebko, Dame Kiri Te Kanawa, Dame Elisabeth Schwarzkopf, Angela Gheorghiu, Sarah Brightman, Renée Fleming, and Renata Tebaldi.

Libretto

Italian	Translation in English
O mio babbino caro Mi piace è bello, bello Vo' andare in Porta Rossa a comperar l'anello! Sì, sì, ci voglio andare! e se l'amassi indarno, andrei sul Ponte Vecchio, ma per buttarmi in Arno! Mi struggo e mi tormento! O Dio, vorrei morir! Babbo, pietà, pietà! Babbo, pietà, pietà!	O my dear papa I like him, he is handsome, handsome I want to go to Porta Rossa to buy the ring! Yes, yes, I want to go there! And if my love were in vain, I would go to the Ponte Vecchio and throw myself in the Arno! I am aching, I am tortured! Oh God, I'd like to die! Father, have pity, have pity! Father, have pity, have pity!

Contra los antiguos modernos

Usted afirma que nuestra época es la de lo líquido, que vivimos en la modernidad líquida. ¿Por qué?

Durante mucho tiempo intenté captar los rasgos característicos de esta época y ahí surgió el concepto de lo líquido. Es un concepto positivo, no negativo. Como dice la enciclopedia, lo fluido es una sustancia que no puede mantener su forma a lo largo del tiempo. Y ese es el rasgo de la modernidad entendida como la modernización obsesiva y compulsiva. Una modernidad sin modernización es como un río que no fluye. Lo que llamo la modernidad sólida, ya desaparecida, mantenía la ilusión de que este cambio modernizador acarrearía una solución permanente, estable y definitiva de los problemas, la ausencia de cambios. Hay que entender el cambio como el paso de un estado imperfecto a uno perfecto, y el estado perfecto se define desde el Renacimiento como la situación en que cualquier cambio sólo puede ser para peor. Así, la modernización en la modernidad sólida transcurría con la finalidad de lograr un estadio en el que fuera prescindible cualquier modernización ulterior. Pero en la modernidad líquida seguimos modernizando, aunque todo lo hacemos hasta nuevo aviso. Ya no existe la idea de una sociedad perfecta en la que no sea necesario mantener una atención y reforma constantes. Nos limitamos a resolver un problema acuciante del momento, pero no creemos que con ello desaparezcan los futuros problemas. Cualquier gestión de una crisis crea nuevos momentos críticos, y así en un proceso sin fin. En pocas palabras: la modernidad sólida fundía los sólidos para moldearlos de nuevo y así crear sólidos mejores, mientras que ahora fundimos sin solidificar después.

En: CIENCIAS SOCIALES HOY - Weblog

“Actualidad sobre cultura, política, sociología, economia…

Zygmunt BAUMAN: LA CULTURA DE LA INCERTIDUMBRE Y LA VULNERABILIDAD”. Entrevista por Daniel Gamper

Pasión por la sintaxis: tres citas

"...así como la espontaneidad inventiva alimenta la reflexión científica,

así también la reflexión científica puede potenciar la invención."

Umberto Eco

"¿Cuáles son las cuatro partes de la gramática?

Las tres partes de la gramática son dos:

Sintaxis."

Francisco Marsá

"La sintaxis es

aquella parte de la lingüística que

todo el mundo espera que estudien los demás."

Frank Palmer

Las lámparas se apagan en Berlín

“Las lámparas se apagan en Berlín”, eran las palabras repetidas como un eco aquella noche del veinte de marzo. Sobre el alféizar de las ventanas, a duras penas se vislumbran unos pocos discos de corcho flotando en el aire con su mecha encendida.

Así era en efecto, aquel cordón umbilical, aquel tejido hilvanado otrora con chispas de fuego la vigilia de primavera, aquel tácito ceremonial en el que toda la población de un barrio se volcaba para festejar su eclosión y su permanencia, aquella celebración de una condición privilegiada −que se había resumido en el eslogan del “¡Todo es posible en Berlín!”−, aquel elogio del nacimiento y la existencia de una determinada longitud y latitud sobre la capa de la Tierra, aquella conjura, aquella conjetura, aquel sortilegio... Veinte de marzo, y las lámparas se apagaban en Berlín…

Años atrás, no había vecino en Berlín, desde el más disipado al más austero −por muchos altibajos que hubiera sufrido su vida y su ánimo y su suerte en los últimos tiempos−, que la noche en que entraba la estación más bella dejara de prender una mariposa de luz de aceite en su ventana. Ése era el secreto ritual, el símbolo de la comunión, la seña de identidad y reconocimiento de los habitantes de Berlín, o, dicho de otro modo −en las palabras que a los propios berlineses les gustaba emplear−: “la confirmación de su orgullo y su estigma, su realidad y su fábula, su claro y su oscuro”.

Veinte de marzo, y las lámparas se apagaban en Berlín. ¿Volverán a encenderse? ¿Será Berlín de verdad esa vez? ¿Dónde estaré entonces?...

Enric Batiste

La apasionante tarea de educar

Foto: Frances Casals
22/10/2008 El periódico

Carl Honoré: "Hemos secuestrado la niñez"

Este autor afirma que presionamos demasiado a nuestros hijos y que no les damos ni tiempo ni espacio para desarrollarse.

GASPAR HERNÁNDEZ

--Ha pasado usted de la lentitud a los hijos.
--¿Sabe cuál fue la chispa? Una reunión entre padres y maestros del colegio público de mi hijo de 7 años, en Londres. La profesora de arte estaba entusiasmadísima con él, y me dijo que sería un artista maravilloso y dotado. Salí corriendo del colegio y me puse en Google a buscar escuelas de arte pensando que mi hijo iba a ser el próximo Picasso. Hasta que lo hablé con él.

--¿Y cuál fue su reacción?
--Me dijo que él no quería dedicarse al arte. Que le gustaba dibujar, y punto. Y después me preguntó: "¿Por qué los adultos siempre lo tenéis que controlar todo?". Y fue entonces cuando me di cuenta de que quería acelerar el desarrollo de mi hijo, sin paciencia.

--¿Ejercemos demasiado control sobre los hijos?
--Sin duda. Estamos en un momento inquietante de la historia: los adultos hemos secuestrado la niñez de una forma nunca vista. Los políticos y burócratas han distorsionado la educación pública para transformarla en una fábrica: se trata de atiborrar a los niños con información académica y evaluarlos constantemente con pruebas y exámenes. Y también la industria publicitaria ha colonizado los rincones más íntimos de la niñez, para vender productos a los chicos.

--¿Y los padres, qué papel tienen en este maremágnum?
--Estamos en la línea de fuego. Oscilamos entre hacer demasiado, pasarnos con la exigencia del mejor currículo para nuestros hijos, y el otro extremo, que es no hacer lo suficiente. Esto no está funcionando.

--¿Con valores más rígidos, tendríamos una generación mejor?
--No estoy a favor de crear una cultura rígida alrededor de los chicos. Se trata de encontrar un equilibro entre la libertad y los límites que siempre necesitan para sentirse seguros y aprender a manejarse en un mundo basado en reglas y etiquetas. No veo mal la idea de imponer límites; es una necesidad básica. Pero el movimiento conservador promueve una rigidez excesiva: estos políticos están en contra de liberar la imaginación y la creatividad.

--Cada vez se detectan más depresiones, más desórdenes de la alimentación...
--Hay cosas fundamentales que no están funcionando. Si analizamos la energía, el tiempo y el dinero que estamos invirtiendo en nuestros hijos, tendríamos que asistir al nacimiento de la generación más brillante, más sana, más feliz de todos los tiempos. Pero los resultados nos dicen lo contrario. Hay muchos problemas de salud y salud mental entre nuestros hijos.

--Pero las intenciones siguen siendo buenas.
--Sí, todo empieza de un impulso positivo: hacer lo mejor para nuestros hijos. La ironía es trágica: lo estamos haciendo fatal. Les presionamos demasiado. No tienen ni el espacio ni el tiempo para desarrollarse cognitivamente.

--Según decía Claudio Naranjo en esta contraportada, educamos la razón, no la intuición.
--Estoy totalmente de acuerdo con Naranjo. Hemos creado una sociedad con miedo a la duda y a la incertidumbre. Queremos que todo sea blanco y negro, y cuantificable. La cultura del management ha terminado contaminándolo todo. Queremos balances y números, y eso es contrario a la verdadera intuición.

--Y usted, ¿cómo consigue aplicarse el cuento?
--Con pequeñas cosas. Intento estar con mi hijo en casa, sin controlarlo. Dejarle, por ejemplo, jugar, mientras yo cocino, sin controlarlo. Cenamos juntos con el televisor apagado. En nuestra casa es fundamental comer una vez al día juntos, sin televisor, y hablando.

--¿Cómo le cambió su apuesta por la lentitud?
--Hay un antes y un después. Antes trataba de hacerlo todo lo más rápido posible, y ahora lo intento hacer todo lo mejor posible. Una vez haces este clic, ya no buscas el camino más corto ni el más rápido, y colocas la calidad antes que la cantidad.

--¿En qué se concreta?
--Digo mucho que no. Digo no a proyectos de trabajo, a fiestas, para no caer en la trampa de estar sobrecargado. Priorizo las cosas importantes. El resultado es que disfruto más de la vida porque no paso volando por ella: no estoy haciendo cuatro cosas al mismo tiempo.

--¿Qué relación tiene con las nuevas tecnologías?
--Mucho más sana que antes. El móvil lo tengo casi siempre apagado. Con el correo electrónico me he impuesto una disciplina muy fuerte, de hierro. Tengo franjas fijas en que lo apago, para no estar pendiente siempre de él. Cuando tengo que acceder a un modo de pensar fértil y creativo, el pensamiento slow (lento), apago el correo electrónico. Estamos enloquecidos con el mail. Hay que desenchufarse.

Deseos de felicidad

best xmas wishes and a merrymerry 09 sweetened with kisses from the sardines

feliz navidad y un buen año 09 endulzados por besitos de las sardinas

un joyeux noël et une bonne année 09 adoucis avec des bises des sardines
espagnoles

frohe weihnachten und frohes neues 09 versüsst mit schmatzer von den sardinen

inèz, tallulah, sam + marc sardin-clarke

Donant un cop d’ull al futur

Per Guillem Alsina González, a 30 de agost de 2008

[...] vull donar un breu cop d’ull al futur i avançar-vos una mica com serà aquest món informàtic del futur immediat, què ens oferirà i què ens exigirà.

Òbviament no tinc una bola de cristall a les meves mans, pel què el que us explicaré tot seguit no són més que previsions que molts analistes han anat donant, barrejades amb la visió personal del que serà i el que hauria de ser. També val a dir que una cosa és la visió de cap a on han d’anar els trets, i una altra de molt diferent cap a on aniran realment. Això últim és degut a diversos factors com poden ser el poder adquisitiu de les diferents nacions i persones o la conscienciació per l’ús de les noves tecnologies.

El primer que em cal explicar ja ho comencem a veure actualment, i és la creixent importància d’Internet i de les aplicacions que s’executen “en línia” (això és, des d’una màquina connectada a la Xarxa de xarxes). Els programes informàtics del futur tendeixen cap a una forma d’execució a través d’Internet [...]

És el que en anglès s’ha donat en anomenar “cloud computing”, que en castellà s’ha començat a traduir com a “computación de nube” i que en català encara no he trobat adaptat. I se’n diu així perquè es considera que en aquesta modalitat, Internet es comporta com un “núvol” d’ordinadors interconnectats on resideixen les nostres dades i els programes que emprem per crear-les, gestionar-les i visualitzar-les.

En aquest context l’usuari té molt poc o nul control sobre l’aplicació i les dades, on resideixen, la seva configuració i actualització. També cal comptar amb què deixa de banda tots aquests problemes a l’administrador del sistema, però alhora es troba amb què no pot corregir els problemes que sorgeixin pel seu compte.

Aquesta forma de treballar té una sèrie d’avantatges. Per exemple, no m’haig de preocupar de dur un ordinador a sobre si sé amb seguretat que allà on vagi tindré a la meva disposició una màquina amb connexió a Internet. Tampoc m’haig d’endur els meus documents en cap dispositiu, ja que els tindré al meu abast allà on vagi amb tan sols obrir el navegador i accedir al servei que allotgi els meus documents.

Quelcom molt pràctic és que aquesta forma de treballar em permetrà oblidar-me dels formats dels documents. Si treballo amb l’OpenOffice i l’ordinador a on haig d’editar un document no té aquest programa instal·lat, puc tenir problemes. En canvi, amb aquesta forma de treball em puc oblidar de amb quin format he desat els meus fitxers.

Naturalment, això farà que el navegador (que ja és una peça central en els moderns sistemes operatius) vagi guanyant en importància. De fet, ja es parla de recuperar un concepte que es va intentar fa uns anys sense gaire èxit: un ordinador que només arrencar, carregui un navegador web i no pas un sistema operatiu complet, per a poder treballar exclusivament amb aquestes aplicacions en xarxa que acabo de descriure.

Si bé el navegador guanyarà en importància, l’ordinador tal i com l’entenem ara mateix perdrà pes específic i es diluirà com a concepte entre diversos aparells. Com pot ser això? ben simple: els telèfons mòbils estan prenent cada dia més funcions dels ordinadors, mentre que els aparells de televisió amb TDT permeten una interactivitat que en el futur els podria fer decantar cap a una franja en la qual trepitgi certes funcionalitats dels ordinadors. També les videoconsoles i en general qualsevol aparell electrònic està guanyant en funcionalitats.

Jo, per exemple, ja fa temps que em connecto a Internet des del meu telèfon mòbil, hi gestiono el correu electrònic, hi edito documents i, en general, hi puc treballar gairebé com si estigués a la meva oficina davant de l’ordinador de sobretaula o el portàtil. En un futur no gaire llunyà, els nostres televisors disposaran d’un teclat inalàmbric i programes incorporats en una memòria que ens permetran emmagatzemar fitxers, connectar-nos a Internet, carregar un navegador i navegar per qualsevol plana web o emprar serveis en línia com el mateix Google Docs.

La connexió a Internet serà omnipresent. La telefonia mòbil deixarà d’existir tal i com està concebuda actualment (malgrat que això encara trigarà un xic més), ja que els telèfons es connectaran directament a Internet mitjançant la tecnologia WiMAX. I, si les operadores de comunicacions no ho bloquegen, fins i tot la telefonia fixa deixarà d’existir, ja que sortirà molt més a compte per a l’usuari deixar de tenir qualsevol infraestructura a casa seva i passar a captar les ones inalàmbriques que li arribaran des d’un repetidor, una cosa semblant a la televisió interactiva que tenim avui en dia però amb moltes més possibilitats.

Els dispositius electrònics també disminuiran moltíssim el seu tamany. Podrem disposar de reproductors de pel·lícules incrustats a les ulleres de sol, de manera que quan anem a la platja, per exemple, ens podrem estirar tranquil·lament al sol mentre veiem la darrera estrena que haurem llogat a través d’Internet.

No obstant, molt em temo que aquesta nova distribució de la tecnologia crearà també problemes. El principal serà l’aprofundiment de l’anomenada “escletxa digital“, consistent en que les diferències entre els països de l’autoanomenat primer món amb els del tercer món creixeran gràcies a l’ús de les noves tecnologies. Així, mentre uns encara esperaran una implantació massiva de l’ordinador, els altres veurem com aquest aparell té un preu irrisori i, gairebé, ens en regalaran un amb la compra d’un paquet de cereals.

De nosaltres, de l’humanitat, depèn fer un bon ús d’aquest avanç tecnològic i fer que ens iguali i no en remarqui la diferència. I, a tall individual, què podem fer per col·laborar-hi? Doncs en primer lloc, donar el nostre ordinador vell quan ens el canviem si encara està en condicions de ser usat. [...]

Brindis x 2009

Tot està per fer
i tot és possible.

Miquel Martí Pol



BRINDIS:

La elegancia interpretativa a flor de piel

María Dolores Pradera: La flor canela en directo:

Mirar la mirada que mira

Final "Cinema Paradiso"

Traspàs d'eix matinal

Traspasseig de Sant Pol

He mirat el mar a través dels teus ulls.
La mar festejava la seva força:
les onades saltaven les contencions
i amaraven les voreres
del passeig de la Punta.
Als cabells feliços es confonien
les gotes fines de la pluja,
les espurnes de l'escuma marina,
els esquitxos del pensament...
Els colors reinventaven el seu contrast:
verd esmerilat
sobre blau turquesa
i zinc amb motes blanques...
Tot un mostrador de vidres i diamants!
El dia estava content de començar el dia.
Jo he tornat a casa i t'he escrit,
per si tu vols compartir
com neix el teu dia...

enric batiste

Va pensiero...

Cor dels esclaus a Nabucco, de Verdi:

¡Verde que te quiero verde!

Biodiversitat i obertura de mires

[...] se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua.

El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.

Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?

Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.

Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?

Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

Juan Carlos Moreno Cabrera. Lingüista
Es madrileny
i defensa la immersió lingüística en català.
El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid
Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico
(Península), amb una tesi profundament provocadora:
que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol.
I que és molt agressiu, com explica en una entrevista a:
www.eldebat.cat

Juli González

dona amb mirall







Montserrat cridant (1936-1939, guerra!)




MNAC, Barcelona, fins el 25-1-2009

Más Noa

La fuerza y belleza de la delicadeza

Cant al programari lliure

Per Guillem Alsina González, a 10 de juliol de 2008

Linux, Firefox, OpenOffice,… aquestes tres i moltes més són aplicacions els noms de les quals cada dia sonen més, es guanyen més usuaris i adeptes i roben quota de mercat a altres opcions, potser molt majoritàries fa uns mesos o anys i que ara comencen a veure amenaçada la seva hegemonia.

Al seu darrere s’hi amaga una filosofia de fer les coses que transcendeix més enllà de la informàtica pura i dura per abastar una societat en general més tecnòloga i que ha permès la seva gènesi i evolució: el programari lliure.

Aquest moviment parteix del món hacker, un univers totalment desconegut per al públic general, però molt ric i divers. Hi ha hackers que ho són només per l’amor que senten envers les tecnologies, hi ha els que ho són per motivacions polítiques, socials o filosòfiques, i uns altres que ho són només per afany de lucre o per guanyar notorietat. Sigui com sigui, el camí que segueix una persona per convertir-se en un hacker és sempre diferent del dels altres.

Al mateix temps, els termes hacker i hacking s’han convertit erròniament en sinònim de delinqüència, bretolades i, més recentment, terrorisme cibernètic.

Per a entendre què és i l’impacte que ha suposat el programari lliure en la nostra societat, cal posar aquest moviment dins del context del món hacker. Si bé tot sovint els mitjans de comunicació parlen d’un “atac hacker” o d’”accions de hackers” identificant-los amb els delinqüents, en realitat el mot hacker identifica a un expert en tecnologies informàtiques, una persona que ha estudiat el funcionament d’ordinadors i programes i és capaç no només d’entendre’ls si no de crear-ne o modificar el comportament dels ja existents.

Així, podríem identificar un hacker amb un expert; fins i tot -i fent un ús abusiu del terme- podríem parlar de hackers en història o en medicina, malgrat que la gènesi de la paraula es gesta en entorns on es treballa amb material elèctric o electrònic.

La cultura hacker (molta i diversa) va apostar des del seu començament pel coneixement compartit amb la resta del món. “la informació vol ser lliure” és una de les màximes del col·lectiu, i gairebé sempre que us trobeu amb documentació o escrits realitzats per hackers, aquests contindran informació detallada i explicacions per fer assequible aquesta documentació a tothom, sigui quin sigui el seu nivell tècnic (tot i que evidentment caldrà que sigui alt en alguns casos). Això és també un dels motius de la por que s’hi ha generat en contra -o que els han generat…-, ja que són persones propenses a divulgar secrets. I ja se sap que tots els governs viuen, precisament, del secretisme i d’amagar segons què als seus ciutadans. I en alguns països més que en d’altres.
Tot era qüestió de temps que aquests hackers fossin criminalitzats i perseguits i que, com a forma de defensa, donessin a la resta del món quelcom que provés la seva innocència.
Potser no podem definir el programari lliure com aquesta mostra d’innocència, però si com un toc d’atenció a la resta de la societat sobre que el moviment és quelcom més que un grup de joves amb poques habilitats socials i molt d’acné, que té implicacions morals i que ha nascut i evolucionat per canviar el que som avui en dia i dur-nos cap a una societat millor, més justa i equitativa.

Així les coses, el moviment del programari lliure propugna una base moral d’ús dels programes d’ordinador que es basa en quatre postulats:

1) Llibertat d’executar el programa o, dit d’altra manera, fer-lo servir amb el propòsit que vulguem. Això ens assegura que, per exemple, si instal·lem un processador de textos no ens haurem de limitar només a fer cartes per enviar per correu amb ell, sinó que també hi podrem picar memoràndums o altres documents.

2) Estudiar el funcionament del programa i modificar-ne el seu ús, per a la qual cosa ens és indispensable tenir accés a la forma en que està construït, al llenguatge que s’ha emprat per donar-li instruccions a l’ordinador per a què funcioni. És el que s’anomena el ‘codi font‘, i és el que fan/fem els informàtics quan programem. Aquest codi font està escrit en un llenguatge estructurat però molt sintètic, que els ordinadors entenen i que els éssers humans poden entendre fàcilment també, sobretot si se’ls ensenyen els principis bàsics de la programació.

3) Poder copiar el programa tantes vegades com es vulgui i donar les còpies a qui es vulgui. De fet, és una cosa que molta gent fa, però el que no saben és que amb programes lliures és legal i amb la resta (els que no són lliures es coneixen com a propietaris o privatius) és il·legal i el que es coneix vulgarment com a pirateria. Copiar-li el Windows a un amic és un delicte, mentre que fer el mateix amb un Linux és completament legal.

4) Poder millorar el programa i publicar-ne les millores. D’acord que per complir amb aquest punt ens caldrà tenir coneixements tècnics, però no es converteix en una imposició, és a dir, no tothom que usi programari lliure ha de contribuir obligatòriament a la seva millora, a més de que hi ha formes de contribuir-hi que no requereixen de coneixements tècnics (fent-ne traduccions o simplement provant el programa i informant als programadors que el realitzen de les fallades que hi anem trobant).

Aquests quatre postulats foren dictats pel fundador del moviment del programari lliure, un informàtic nord-americà anomenat Richard Stallman, un personatge carismàtic i peculiar (beu clarament de les fonts del moviment hippie però sense haver-se aburgesat amb el pas dels anys) que en un moment determinat de la seva carrera professional va preferir enfocar la seva feina d’una manera ètica, i es va començar a preguntar pel bé de l’usuari i la seva llibertat en tot el procés de creació i comercialització de programari. Stallman és el fundador d’un moviment que avui en dia aplega a milions de professionals informàtics i usuaris d’arreu del món, i que cada cop més s’està consolidant com una alternativa als programaris tancats (privatius en diu l’Stallman) de gegants com Microsoft, quelcom impensable fa poc més d’una dècada.

Moltes grans empreses informàtiques han sabut veure l’oportunitat que aquesta ideologia els podia suposar, i els darrers anys s’han “alliberat” un gran nombre de productes que han passat a ser d’aquesta manera del domini públic. I com es guanyen la vida ara aquestes grans empreses? Doncs venent serveis relacionats amb aquests programes enlloc del programa en si mateix. I no s’han donat casos de grans acomiadaments massius degut a les pèrdues econòmiques o de declaracions de fallida, ans al contrari. Els negocis relacionats amb el programari lliure augmenten dia a dia. Si us sona l’OpenOffice us diré que aquest és el “fill” del StarOffice, un paquet ofimàtic de Sun Microsystems (una gran empresa d’informàtica per a aquells que no la coneguin) que avui en dia encara existeix i es comercialitza.

I el programari lliure és només la punta de l’iceberg; al seu darrera hi ha els moviments Creative Commons, que advoquen per la llibertat dels continguts (música, imatge, vídeo, lletra impresa), que no necessàriament la seva gratuïtat. Però això, ja és una altra història…

Una de las mejores canciones de desamor

¡A tu salud, Sabina!

Web 2.0. S. XXI... ¿!

Michael Wesch: The Machine is [Us/ing] Us

http://www.youtube.com/watch?v=NLlGopyXT_g&feature=channel

vídeo, 4 min 33 s

Una de les millors cançons d'amor de tots els temps

Raimon interpreta Veles e vents, d'Ausias March, Palau Sant Jordi, concert 30 anys d'El Vent, 1993.



No us perdeu el vers:

"amor de vos jo en sent més que no en sé"

De lo imposible y lo posible

En un intento de desarrollar la primera cita de la entrada anterior:

"Lo imposible al actuar sobre lo posible
engendra un posible en la infinidad"
Lezama Lima

¿es posible ir más allá con una interpretación que se apoya en la literatura matemática?:

Sean dos líneas paralelas.
Una representa "lo imposible".
La otra se corresponde con "lo posible".
Según una determinada explicación matemática, dos líneas paralelas son aquéllas que se juntan en el infinito.
Cabe sostener un discurso basándose en una alegoría matemática.
La línea de "lo imposible", si se quiere conseguir actuar sobre "lo posible", ha de existir necesariamente --aunque por el momento no podamos apreciar sus efectos.
Ello ha de ser así a fin de que, alguna vez --cuando quiera que sea, lo veamos nosotros o no--, "lo imposible" actúe sobre "lo posible" y, en algo lo fecunde y modifique --por mínimo (que no tiene por qué equivaler aquí a "irrelevante") que esto sea--, de modo que lo que parecía imposible devenga posible...
Puede que la condición humana atesore a la vez la humildad y la grandeza de sostener las líneas de "lo imposible" sobre "lo posible" para que al fin y al cabo otro mundo sea posible...

Algunas citas

"Lo imposible al actuar sobre lo posible
engendra un posible en la infinidad"
Lezama Lima

"L’educació no és només preparar el futur, sinó també procurar alegries en el present"
Mariano Dolci

Argumentos para vivir, que todo pasa...

Serrat y Sabina interpretan:

Más de cien palabras, más de cien motivos
más de cien mentiras...

Todo pasa y todo queda...