Cant al programari lliure

Per Guillem Alsina González, a 10 de juliol de 2008

Linux, Firefox, OpenOffice,… aquestes tres i moltes més són aplicacions els noms de les quals cada dia sonen més, es guanyen més usuaris i adeptes i roben quota de mercat a altres opcions, potser molt majoritàries fa uns mesos o anys i que ara comencen a veure amenaçada la seva hegemonia.

Al seu darrere s’hi amaga una filosofia de fer les coses que transcendeix més enllà de la informàtica pura i dura per abastar una societat en general més tecnòloga i que ha permès la seva gènesi i evolució: el programari lliure.

Aquest moviment parteix del món hacker, un univers totalment desconegut per al públic general, però molt ric i divers. Hi ha hackers que ho són només per l’amor que senten envers les tecnologies, hi ha els que ho són per motivacions polítiques, socials o filosòfiques, i uns altres que ho són només per afany de lucre o per guanyar notorietat. Sigui com sigui, el camí que segueix una persona per convertir-se en un hacker és sempre diferent del dels altres.

Al mateix temps, els termes hacker i hacking s’han convertit erròniament en sinònim de delinqüència, bretolades i, més recentment, terrorisme cibernètic.

Per a entendre què és i l’impacte que ha suposat el programari lliure en la nostra societat, cal posar aquest moviment dins del context del món hacker. Si bé tot sovint els mitjans de comunicació parlen d’un “atac hacker” o d’”accions de hackers” identificant-los amb els delinqüents, en realitat el mot hacker identifica a un expert en tecnologies informàtiques, una persona que ha estudiat el funcionament d’ordinadors i programes i és capaç no només d’entendre’ls si no de crear-ne o modificar el comportament dels ja existents.

Així, podríem identificar un hacker amb un expert; fins i tot -i fent un ús abusiu del terme- podríem parlar de hackers en història o en medicina, malgrat que la gènesi de la paraula es gesta en entorns on es treballa amb material elèctric o electrònic.

La cultura hacker (molta i diversa) va apostar des del seu començament pel coneixement compartit amb la resta del món. “la informació vol ser lliure” és una de les màximes del col·lectiu, i gairebé sempre que us trobeu amb documentació o escrits realitzats per hackers, aquests contindran informació detallada i explicacions per fer assequible aquesta documentació a tothom, sigui quin sigui el seu nivell tècnic (tot i que evidentment caldrà que sigui alt en alguns casos). Això és també un dels motius de la por que s’hi ha generat en contra -o que els han generat…-, ja que són persones propenses a divulgar secrets. I ja se sap que tots els governs viuen, precisament, del secretisme i d’amagar segons què als seus ciutadans. I en alguns països més que en d’altres.
Tot era qüestió de temps que aquests hackers fossin criminalitzats i perseguits i que, com a forma de defensa, donessin a la resta del món quelcom que provés la seva innocència.
Potser no podem definir el programari lliure com aquesta mostra d’innocència, però si com un toc d’atenció a la resta de la societat sobre que el moviment és quelcom més que un grup de joves amb poques habilitats socials i molt d’acné, que té implicacions morals i que ha nascut i evolucionat per canviar el que som avui en dia i dur-nos cap a una societat millor, més justa i equitativa.

Així les coses, el moviment del programari lliure propugna una base moral d’ús dels programes d’ordinador que es basa en quatre postulats:

1) Llibertat d’executar el programa o, dit d’altra manera, fer-lo servir amb el propòsit que vulguem. Això ens assegura que, per exemple, si instal·lem un processador de textos no ens haurem de limitar només a fer cartes per enviar per correu amb ell, sinó que també hi podrem picar memoràndums o altres documents.

2) Estudiar el funcionament del programa i modificar-ne el seu ús, per a la qual cosa ens és indispensable tenir accés a la forma en que està construït, al llenguatge que s’ha emprat per donar-li instruccions a l’ordinador per a què funcioni. És el que s’anomena el ‘codi font‘, i és el que fan/fem els informàtics quan programem. Aquest codi font està escrit en un llenguatge estructurat però molt sintètic, que els ordinadors entenen i que els éssers humans poden entendre fàcilment també, sobretot si se’ls ensenyen els principis bàsics de la programació.

3) Poder copiar el programa tantes vegades com es vulgui i donar les còpies a qui es vulgui. De fet, és una cosa que molta gent fa, però el que no saben és que amb programes lliures és legal i amb la resta (els que no són lliures es coneixen com a propietaris o privatius) és il·legal i el que es coneix vulgarment com a pirateria. Copiar-li el Windows a un amic és un delicte, mentre que fer el mateix amb un Linux és completament legal.

4) Poder millorar el programa i publicar-ne les millores. D’acord que per complir amb aquest punt ens caldrà tenir coneixements tècnics, però no es converteix en una imposició, és a dir, no tothom que usi programari lliure ha de contribuir obligatòriament a la seva millora, a més de que hi ha formes de contribuir-hi que no requereixen de coneixements tècnics (fent-ne traduccions o simplement provant el programa i informant als programadors que el realitzen de les fallades que hi anem trobant).

Aquests quatre postulats foren dictats pel fundador del moviment del programari lliure, un informàtic nord-americà anomenat Richard Stallman, un personatge carismàtic i peculiar (beu clarament de les fonts del moviment hippie però sense haver-se aburgesat amb el pas dels anys) que en un moment determinat de la seva carrera professional va preferir enfocar la seva feina d’una manera ètica, i es va començar a preguntar pel bé de l’usuari i la seva llibertat en tot el procés de creació i comercialització de programari. Stallman és el fundador d’un moviment que avui en dia aplega a milions de professionals informàtics i usuaris d’arreu del món, i que cada cop més s’està consolidant com una alternativa als programaris tancats (privatius en diu l’Stallman) de gegants com Microsoft, quelcom impensable fa poc més d’una dècada.

Moltes grans empreses informàtiques han sabut veure l’oportunitat que aquesta ideologia els podia suposar, i els darrers anys s’han “alliberat” un gran nombre de productes que han passat a ser d’aquesta manera del domini públic. I com es guanyen la vida ara aquestes grans empreses? Doncs venent serveis relacionats amb aquests programes enlloc del programa en si mateix. I no s’han donat casos de grans acomiadaments massius degut a les pèrdues econòmiques o de declaracions de fallida, ans al contrari. Els negocis relacionats amb el programari lliure augmenten dia a dia. Si us sona l’OpenOffice us diré que aquest és el “fill” del StarOffice, un paquet ofimàtic de Sun Microsystems (una gran empresa d’informàtica per a aquells que no la coneguin) que avui en dia encara existeix i es comercialitza.

I el programari lliure és només la punta de l’iceberg; al seu darrera hi ha els moviments Creative Commons, que advoquen per la llibertat dels continguts (música, imatge, vídeo, lletra impresa), que no necessàriament la seva gratuïtat. Però això, ja és una altra història…