Partimos siempre de algún punto, de algún espacio, desde el que nos lanzamos a vivir. Se trata de un acto iniciático más o menos consciente, un ejercicio de voluntad, de decisión, de reafirmación de las ganas de reemprender la vida...
Fa la natura, quan és amorosa, senyor l'amor i el cor el seu recés, a dins del qual, adormit, es reposa, a vegades poc temps i d'altres més. Dante Alighieri
Aquest camí que deixo enrera és llarg però em vull lleuger del seu bagatge, que res no em valen tants d'atzars, ni els vells camins, ni el blau del mar, si dintre seu no sento com batega, hi batega, el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant que en faig un cant pel meu capvespre, estimo l'ànsia dels teus ulls, l'impúdic arc del teu cos nu, però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre, sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa que espera... la tendresa que exalta... la tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu i sé els perquès d'una revolta, misèria i guerra, fam i mort, feixisme i odi, ràbia i por, rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena, però tot d'un cop... ve... la tendresa.
Ah!, si no fos per la tendresa que espera... la tendresa que exalta... la tendresa que estima quan fa por la solitud.
5 comentarios:
Y el jazmín... mi ternura para ti.
Besos!!
Fa la natura, quan és amorosa,
senyor l'amor i el cor el seu recés,
a dins del qual, adormit, es reposa,
a vegades poc temps i d'altres més.
Dante Alighieri
Un abraçada.
Tendresa
(Lluís Llach)
Aquest camí que deixo enrera és llarg
però em vull lleuger del seu bagatge,
que res no em valen tants d'atzars,
ni els vells camins, ni el blau del mar,
si dintre seu no sento com batega, hi batega,
el fràgil art de la tendresa...
Del teu amor ho espero tot i tant
que en faig un cant pel meu capvespre,
estimo l'ànsia dels teus ulls,
l'impúdic arc del teu cos nu,
però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,
sabent-te esclau de la tendresa...
Del dolç batec de la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que ens cura quan fa por la solitud.
El món que visc sovint no el sento meu
i sé els perquès d'una revolta,
misèria i guerra, fam i mort,
feixisme i odi, ràbia i por,
rebutjo un món que plora aquestes penes, tanta pena,
però tot d'un cop... ve... la tendresa.
Ah!, si no fos per la tendresa
que espera...
la tendresa
que exalta...
la tendresa
que estima quan fa por la solitud.
http://www.youtube.com/watch?v=YtfiAnj12G4
Ternura, delicadeza y perfume, todo eso tiene el jazmín.
Y más, cuando el cuenco de unas manos amorosas lo recogen para inundar con su olor la casa.
Uun fuerte abrazo y mi deseo de felicidad para ti.
Desde luego el jazmín es perfumado e inspira ternura, pero esa que se recoge entre los dedos, esa la llevamos en un jardín interior.
Un abrazo a todos!
Publicar un comentario